Casa Roviralta

 La casa Roviralta, també coneguda com el Frare Blanc, és un edifici modernista, obra de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver, situat al número 31 de l'avinguda del Tibidabo, al barri Sant Gervasi - la Bonanova de Barcelona. Prèviament la casa era una masia on s'havia establert una comunitat de frares dominics, d'on li ve el seu nom popular del Frare Blanc. El 1903 va ésser adquirida per l'indià Teodor Roviralta, que va encarregar a Rubió i Bellver convertir-la en una torre residencial.

La restauració va durar deu anys, fins al 1913. Hom va conservar l'estructura original de la masia però en va canviar totalment l'aspecte exterior: les finestres i portes, així com la façana, van rebre un aspecte molt del gust modernista, i se li va afegir una tribuna, una galeria, les golfes i una capella. El contrast entre el blanc de les parets i el maó i la ceràmica de les obertures li dona un aire molt harmoniós i personal. Després d'aquesta transformació va guanyar el primer premi del Concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona. Actualment és la seu d'un restaurant, la qual cosa permet visitar-ne l'interior, on predomina la decoració en consonància amb els elements modernistes que també s'observen a l'exterior.

És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

 

La casa Roviralta -també coneguda com el Frare Blanc- és un edifici modernista obra de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver, situat al número 31 de l'avinguda del Tibidabo, al barri de la Bonanova.

L'anomenada Casa Roviralta es una construcció unifamiliar aïllada, edificada aprofitant una estructura anterior. Abans de la reforma realitzada per l'arquitecte Joan Rubió i Bellver -entre 1903 i 1913- la casa era una masia propietat dels frares dominics, d'on li ve el seu nom popular del Frare Blanc. La comunitat va residir en aquesta casa fins que va ser adquirida per Teodor Roviralta, accionista de la Societat Anònima del Tibidabo.

La reforma de l'antiga masia va durar deu anys, fins al 1913. El nou projecte va conservar una part de l'estructura original de la masia però es va modificar considerablement tant l'aspecte exterior com l'interior, tot utilitzant materials i elements constructius artesanals.

L'edifici es desenvolupa a la cantonada entre el carrer Roman i l'avinguda Tibidabo, fet que proporciona magnificència a la construcció, perfectament visible en el seu conjunt.

Es tracta d'un edifici de cinc nivells (planta baixa, tres pisos i sotacoberta) distribuïts en un alçat irregular i amb una terrassa (o jardí) posterior a nivell del primer pis. El cos central, a manera de torre, és l'element més alt del conjunt (amb cinc pisos) i a ell s'hi adossen dos cossos laterals. El més alt, que dona l'Avinguda Tibidabo, té quatre pisos, tot configurant-se el superior como una galeria coberta amb una teulada a duess vessants, de la qual hem de destacar el gran voladís de maó. A cota del primer pis, cap a la banda de la terrassa posterior ja esmentada, es troba un element torrejat de tres nivells (planta baixa i dos pisos) realitzat íntegrament en maó i que comunica en la seva planta baixa -a través d'arqueries de mig punt apuntat de maó- amb la dita terrassa i la galeria oberta en quest nivell. A l'altra banda de la torre central s'adossa un volum de dos pisos que es remata amb un terrat pla transitable que configura la gran terrassa de la segona planta.

L'accés a l'edifici -que es troba circumdat per una barana que delimita la parcel·la on s'inscriu- es realitza a través d'una entrada porticada. Aquest pòrtic deu la seva monumentalitat a la galeria del primer pis, que al estar construïda en volada permet desenvolupar a la planta baixa un espai de gran amplitud. Construït també en maó, presenta una estructura molt peculiar, amb grans arcs consecutius entre el que es desenvolupen obertures que permeten donar llum a l'espai. Aquest àmbit es cobreix amb un sostre de mosaic amb una mena de biguetes, en aquest cas de maó.

 

 L'emblanquinat de les façanes contrasta amb els elements de maó que conformen les llindes de les portes i finestres, les balustrades i pòrtics, així com els coronaments i ràfecs. Destaca en aquest sentit la disposició dels maons, que posats de fil o de cantell, configuren elements decoratius i de suport que contrasten amb els paraments llisos. Les finestres combinen l'ús de maó a la zona de la llinda amb altres elements ceràmics policroms a l'ampit i el sòcol. Un dels elements més rellevants és la gran cornisa o ràfec de la coberta -de gran volada- possible, gràcies a la disposició dels maons en angle (creant petits triangles) que configuren una estructura uniforme. Una de les característiques més rellevants d'aquest tipus de construcció es l'ús de maó vist.

Avui dia l'edifici funciona en la seva totalitat com a restaurant i encara conserva bona part de l'estructura i els espais originals tot i que els àmbits més destacats s'han convertit en salons i menjadors. També les antigues cavallerisses -localitzades a la planta baixa- han estat transformades en menjador.

A l'interior, una gran escala dona accés al primer pis, on es desenvolupen diversos salons -actualment menjadors del restaurant- el bar, la cuina i la gran terrassa comentada anteriorment. El rebedor on aboca l'escala es configura com un espai de gran diafanitat gràcies a la gran alçada de la caixa de l'escala i als finestrals localitzats en aquesta que, amb vidrieres de colors, donen a l'espai llum i calidesa. Destaca el gran saló obert a la façana on es localitza la entrada, que es divideix en una mena de sub-àmbit a través de tres arcades apuntades de maó. El sostre combina bigues de fusta policromades amb elements ceràmics que configuren un trencasís, repetit en altres espais de la casa. A l'àmbit destinat actualment a bar es localitzen dos elements de gran rellevància en l'edifici, d'una banda la gran xemeneia i d'altra l'escala de fusta. Aquesta escala presenta un element en volada a la zona del replà -just a l'angle on fa el gir- que a través d'unes columnes permet crear un nivell entremig a aquest espai de gran alçada. Aquesta escala condueix al segon nivell, on a més de diverses dependències, trobem una escala de fusta que porta al nivells superiors. La vàlua d'aquesta escala resideix en l'originalitat amb la que es resol la seva construcció -en un espai de reduïdes dimensions i gran alçada- a través d'una caixa de fusta amb balustres que ofereixen seguretat sense perdre diafanitat.

La cuina és un altre dels espais més representatius, amb dos àmbits ben diferenciats gràcies a la presència d'uns arcs de maó; en un d'ells es localitza un forn de llenya. Aquest espai, a diferència dels salons, es cobreix amb revoltó de maó de pla i biga de fusta motllurada.

La casa Roviralta, també coneguda com el Frare Blanc, és un edifici modernista, obra de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver, situat al número 31 de l'avinguda del Tibidabo, al barri Sant Gervasi - la Bonanova de Barcelona.

Originàriament era una masia que durant anys va ser ocupada pels frares dominics, motiu pel qual també es coneix com a "Frares Blancs". Al 1903 la casa va ser adquirida per Teodor Roviralta.. Joan Rubió i Bellvere va ser l'encarregat de portar a terme la reforma de la casa, que va durar fins al 1913. L'any 1914 va guanyar el primer premi del Concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona. Actualment és la seu d'un restaurant; tot i que els espais han perdut la seva funció original i avui funcionen como a menjadors, encara conserven els seus elements més destacats com la fusteria i les xemeneies.

L'edifici forma part del nucli inicial de cases que des de 1899 van anar construint-se en la nova urbanització de la ciutat-jardí del Tibidabo promoguda per Salvador Andreu i la Societat Anònima el Tibidabo. Teodor Roviralta va ser un dels accionistes de la societat, juntament amb el mateix Salvador Andreu, Ròmul Bosch i Alsina, Romà Macaya i altres membres de la burgesia barcelonina de l'època.